Sí, l'he sentit

Sí, sí, he sentit el comentari. Sé què vol dir, és clar. En part és culpa meva, ho sé, i tant! Però no deixa de fer-me mal.

Malgrat tot, continuo xerrant, d'altres temes, és clar. Normalment, quan algun comentari m'afecta, em fa mal, se'm nota, no puc evitar-ho, se'm nota des d'una hora lluny quan estic trista o emprenyada o el que sigui.. Però aquest cop, sé que no se n'ha adonat que jo m'he adonat del que significava. Segueixo igual. Suposo que, en aquests moments, em sento massa orgullosa de mi mateixa per preocupar-me d'aquests temes. I ho escric, però sé que aquesta tarda continuaré igual. No necessito demostrar que me n'he adonat, en tinc prou, havent-ho fet i res, a continuar i a oblidar-me'n. Ara, si algú em diu res no faré pas veure que no me n'he adonat. Em quedo amb el millor moment i no és aquest, sinó la sensació aquesta de sentir-me orgullosa de mi mateixa.
Nota mental que es té a veure amb el post: Si una cosa comença sent fàcil.... (És per no tornar-me'n oblidar. Quina ràbia m'ha fet voler recordar-me'n i no poder)

PS a les 20:15h (tampoc té a veure amb el post): Ja ho diuen "Las cosas a palacion van despacio". Jo hi afegiria que a poc a poc i massa vegades es fan no del tot bé. Però quan al palau apareix algú que no ho és, pot ser que les coses s'accelerin i a sobre es facin bé. No em fa gràcia tenir per aquí a aquesta persona (per raons que no venen al cas), però avui m'ha donat una alegria!

PS a les 23:45: Com que s'ha de reconèixer que els meus últims posts meus no valen un pip, me'n vaig a fer propaganda dels vells:

I es feu la llum!

No és sobre metadona

El pitjor moment del dia ha sigut aquesta. No ha passat res extraordinari, però em sentia trista i no he pogut evitar plorar. Però, però la vida et repara petites sorpreses. M'he quedat mirant una cosa, me l'he quedat mirant perquè no em podia asseure al meu lloc, sinó potser ni me l'hauria mirat. I... De sobte, me n'he adonat. Tinc tota la raó del món amb un tema, però això no fa que una altra cosa deixi de ser certa, són perfectament compatibles encara que sembli estrany. No vull... ja no ho vull, no m'interessa...

El millor moment del dia, ha sigut aquest migdia, quan he sortit a donar mig tomb. M'he trobat una nena de 4 o 5 anys que m'ensenyava que hi duia dins d'una petita. Flors, eren flors. Me n'ha regalat una i la tinc a cas. Mentre la seva àvia li deia: Laia, entra! No sé si l'àvia volia que entrés perquè no molestés als vianants o perquè jo no li feia bona pinta. La dona no m'ha fet cap somriure còmplice, o sigui que tot i que en un primer moment ni se m'ha passat, potser era per això últim. Però això no canvia el fet que avui m'han regalat un flor groga. El que no m'ha quedat gaire clar que n'havia de fer, ara que hi penso, potser deia que la premsés. El millor moment del dia ha sigut aquest segur, però també ha sigut el que ha provocat que en aquest post no expliqui cap conte sobre una noia que no sap si tornar a buscar les seves dòsis de metadona. El millor i el pitjor, sovint, es troben un al costat de l'altre. Potser, només, m'he de fixar més en el millor.

Sí, un altre, què passa?

Porto tot el matí intentant fer feina i n'he fet ben poca. Suposo que per començar hauria de treure la música, però la NECESSITO.

No em puc concentrar. Això que se suposa que el que he de fer m'interessa. Bé, m'interessa. Però estic en un altre lloc. No em puc guiar per la intuïció. En aquests casos, mai sé que em diu. Tampoc, em puc guiar pel cor i molt menys pel cap. No sé que em diu cadascú. Suposo que, al final, hauré de recórrer al què recorro sempre: a l'estomac. Tinc clar que em diu: actua! No, no que ningú em digui que actuï, de vegades, no se li ha de fer cas, sobretot, quan diu aquestes poca-soltades. Aquest cop, no li puc fer cas. No, aquest cop, no. Em toca esperar, esperar, esperar... És com el post d'abans-d'ahir (només?). Em toca callar. Esperant que algun dia pugui parlar sense por. Buf! Se'm fa estrany, se'm fa molt estrany sentir això i m'he posat a escriure i es reafirma el què sento. Segurament, seria millor que no em sentís així, però què hi puc fer? Només puc esperar que tot es posi a lloc sigui quin sigui aquest que no tinc gens clar quin és.
Buf! Mentre escrivia aquest post sentia aquesta cançó i em sembla molt adequada:

"He tirado bolsas de ansiedad y aquellos defectos que uno guarda por guardar"

No em canviaria per ella

Ahir, quan vaig agafar el cotxe sortint de ioga a la ràdio sonava una cançó que em va fer somriure. No sé perquè, però m'agrada molt aquesta.

No fa gaire que la vaig sentir per primer cop. Era un dissabte. Va començar sonar quan arribava a casa als pares. Vaig aparcar i vaig esperar que s'acabés la cançó abans de sortir del cotxe. Mentre, ma àvia em mirava des de dalt i deia: per què no surt?
A la botiga del davant, hi havia una noia. Hi havia una noia, havíem anat a escola juntes. Xerrava, semblava que volia sortir, però tornava a entrar. Així una estona. De fet, vaig baixar del cotxe i ella encara hi era. Un dia ja vam coincidir a la perruqueria (fa temps, ja no vaig a les perruqueries del poble) i no callava ni sota a l'aigua. No recordo que quan anéssim a escola xerrés tant, tot i que, no era de les calladetes.
Filla única d'una mestra d'escola. Quan vam acabar l'escola, mentre, jo anava a l'institut públic, ella anava a una escola concentrada. A COU, però va haver de venir al meu institut. A la Universitat, no sé a quina va anar, suposo que la UB. Aquell any que va fer COU al meu institut, venia amb cotxe. La portava el seu xicot que tenia un any més i ja tenia carnet de conduir.
Fa anys que estan casats i tenen un fill (o filla no sé). Em sembla que treballa a la mateixa escola a la que vam anar. El que sí que és segur és que viu al poble. Externament, sembla una vida fàcil. Però aquell moment, no m'hauria canviat per ella, ella no somreia escoltant una cançó, ella xerrava i xerrava i punt. No, no em canviaria per ella, malgrat tot, no em canviaria per ella.

Els bons han guanyat

Comuniquem que des de les 4:32 min. del dia 19 de maig de 2008 la guerra es dóna per conclosa i que hem guanyat. Existeixen alguns nuclis de resistents especialment en el túnel d'abastament superior, però es preveu que en el transcurs de poques hauran estat reduïts.

Es preveia efectuar aquest comunicat ahir a aquesta mateixa hora, però per circumstàncies alienes a aquest exercit no ha sigut possible. Des d'aquí demanem formalment que no es torni a repetir una situació similar. En moments bèl·lics els interessos militars esdevenen preeminents a qualsevol altre.

Han sigut uns dies durs. Els enemics van començar el seu atac de forma sobtada la nit del 10 de maig. Reconeixem públicament que van infravalorar les seves forces en un primer moment. I aprofitem per agraïr l'oferta d'ajut per part d'un territori que ja considerem amic. Malauradament les forces aliades es trobaven ja debilitades degut a que ja havien efectuat 6 incursions aquell mateix dia (6! Au, va!). També, com hem dit, vam pecar de supervia menystenint l'enemic.

L'endemà, l'enemic seguia amb la seva estratègia de no fer-se notar. Quasi vam creure que només havia estat una falsa alarma.

L'enemic, però era astut i aprofitava les hores nocturnes, quan el nostre valer´s exèrcit estava esgotat, per efectuar el seus atacs més agressius. Vam haver de treballar de valent i això va provocar un lleument de la temperatura en tot el territori.

Dimecres, ens vam trobar amb una desagradable sorpresa. Ens havíem tallat les comunicacions. Per sort, les vam recuperar quasi en la seva totalitat en poques hores. Es confirmava, definitivament, no era una falsa alarma. No podíem seguir menystenint les forces enemigues.

Aquí, vam començar una dura batalla que no acabaria fins a les 4:32 del 19 de maig de 2008. Esperem, molt aviat, confirmar que l'enemic ha estat eliminat del nostre territori.

Moltes gràcies,

Exèrcit Escarlata de Kasukabe. Perdó, volia dir: Sistema inmunitari de la Tirai

No sé perdre

No sé si de guanyar en sé, però de perdre segur que no. Ara, hauria de continuar escrivint, explicant perquè no sé perdre. Suposo que si ho pogués fer, la frase del títol deixaria de ser certa. Però no puc. No puc continuar escrivint explicant el perquè. Almenys, fa una estona quan tenia el post al cap, se'm feia impossible seguir escrivint. Ara que m'hi he posat, em sembla que podria, que podria explicar que és el que m'ha fet arribar a aquesta conclusió, però, em temo que no en trauria res. Encara que ho expliqués, encara que m'ho cregués, tot plegat, tindria un punt de falsetat. Seria com explicar-ho amb la veu estrafeta (bonica paraula, ho sento, l'havia d'escriure, acabo de tirar per terra tot el to del post, apa. M'agrada haver-ho fet) i sense mirar els ulls (ho sento, ja tenia al cap escriure això abans del parèntesis.
Bé, ara que gràcies als parèntesis m'he carregat el to del post, no sé què més anava... :S Ah! Sí! Dir que saber perdre deu ser admetre la teva derrota i no deixar que aquesta mini la teva autoestima. Això últim és el problema, oi? Sempre és el problema. No, no, m'equivoco el problema no és l'autoestima, el problema és l'orgull disfressat d'autoestima. Admetre una derrota no afectarà la meva autoestima, però sí que no li farà p... gràcia al meu orgull que es venjarà atacant la meva autoestima (buf! Em sembla que arribats a aquest punt, això ha deixat de tenir sentit, "parauleta del nen jesús" que quan el post, només, era al meu cap, això no hi sortia.
Apa, apa Tirai! No tiris pilotes fora. Ja divagues més del compte per por a enfrontar-te amb el fet que no saps perdre i que et fa por admetre't a tu mateixa que has perdut i que el joc ha estat nét, que no és que hagis perdut perquè no coneixéssis totes les regles o perquè algú hagi jugat brut.
He perdut, ho dic, però segueixo sense creure-m'ho. Ja ho he dit: No sé perdre

Les frases

M'esperava trobar una gran frase. La papallona va de flor en flor buscant menjar, no em sembla una gran frase. Sigui com sigui es queda a la tauleta de nit.
Calla! Sí en tinc una altra: Aquesta poma té un forat. Hi ha entrat un cuc! La cosa no millora gaire, oi?
Sí i aquest post no val res i no tinc nassos de respondre els comentaris del post anterior. I... No sé si sóc feliç o no en sóc. Em fico al llit amb la poma i la fulla a la tauleta abraçada a la tigressa.
Per sort ja no tinc febre, bé! O sigui, que potser no somiaré tant!
Si algú pensa que aquest post és per tirar avall l'altre, té tota la raó del món.

Dir-t'ho...

La primeva vegada que em van dir: "t'estimo", no ho vaig sentir. La segona va ser poc després amb la mateixa persona i no vaig saber respondre. El que no sabia llavors és que el destí em reservava molts "t'estimo" callats, molts "t'estimo" que no podria arribar a dir i a la mateixa persona que m'havia per primer cop: "t'estimo".

Em sembla que el que m'agradava més de la meva primera parella era poder dir: "t'estimo". Un "t'estimo" que intentava suplir tots els "t'estimo" que no van arribar a ser dits perquè em vaig haver de mossegar la llengua. Els meus "t'estimo" mai han esperat un: "jo també". Però, massa vegades, me'ls he hagut de callar perquè sabia que si els deia veuria en els ulls de l'altre preocupació i tots aquests "t'estimos" no formulats s'han convertit en una càrrega de la que només em puc alliberar deixant-ne anar d'altres. I, ara, tinc aquell desig inexplicable de dir "t'estimo", de cridar-ho. de lletrejar-ho... i no m'acabo de decidir, no m'acabo de decidir si això em fa feliç o em fa estar trista. Potser és perquè la felicitat i la tristesa estan a un pas.

No entenc res

De moment, fins ara, avui, no he fet res d'especial. Estic nerviosa i no em trobo gaire bé.

Començo aquest post sabent que hi ha coses que no puc dir. No, no les puc dir. Però m'agradaria dir-les, desfogar-me i ja està. Però sé que si les dic i, més si les dic clarament, algú m'enviarà un correu i no tinc ganes de rebre'l, no tinc ganes de rebre un correu així. Per això, m'ho guardo. El problema és que d'aquelles coses que si no expliques et persegueixen... I... Em sento encallada i emprenyada. I... potser que parlo d'una altra cosa (bé, o no, potser no parli d'una altra cosa).

No sé per quin motiu al meu pis quasi no engego la televisió. Però a casa els pares és diferent. Ahir, canviant de canal em vaig trobar amb un concurs d'una tele local, bé, d'una tele rara més aviat :p. La "Fresita" presentant-lo. De tots els concursos de televisió, aquest se'n duia la palma per patètic. La noia aquesta (de rosà òbviament) demanant, suplicant, una trucada amb la resposta. No sé quantes vegades van arribar a posar un cronòmetre i... Patètic, de debò. En aquests moment, lamento no tenir el do de la descripció per descriure-ho. Amb mare dèiem: que facin trucar algú del programa, sinó tenen trucades! Finalment, algú va trucar per donar una resposta que feia estona que era excessivament evident. Després, una altra part del concurs. Unes olles, unes olles amb premis i bla bla... La cosa va acabar amb una sola olla on se suposava que hi havia un premi de 1500 euros i una Playstation 3. No vaig poder resistir la temptació i vaig trucar. Cal que expliqui la resposta? No, oi? Línies ocupades, truqui més tard... Però l'import de la trucada ja te l'han comprovat. Ostres! Era evident! Com no ho havia pensat abans! Com més estona estan sense trucades en "teoria" més gent truca i més guanyen. El concurs era una estafa i el que feia la "Fresita" aquesta molt pitjor que la prostitució! patètic! I jo burra per no adonar-me'n abans. Però, no, no passa res. Ara, no em fustigaré per això ni res. Sigui com sigui, era evident. Era evident com la història de l'agulla del rellotge d'ahir. No sé com és que no m'adono d'aquestes coses!

Però ja dic, no em preocupa gaire això. Suposo que hi ha persones que s'adonen d'aquestes coses immediatament i n'hi ha que ens costa. Cadascú arriba on arriba. Però hi ha un tema, un tema... Un tema en el que diria que l'encerto la majoria de vegades, però és clar, no vull tenir prejudicis, me n'acabo oblidant i m'acabo enganxant els dits. Crec una cosa, de fet, n'estic convençuda, però... a estones em dic: no en tens proves, no en pots estar segura. Però en segueixo estan i no entenc com d'altres persones no se n'adonen. Suposo que passa el mateix, suposo que hi ha moltes persones que no entendrien com puc arribar a ser d'idiota en temes com el concurs o les agulles del rellotge. Suposo que aquestes mateixes persones, no entendrien com puc estar tan convençuda d'una cosa de la que no en tinc proves. I el fet, és que fa molt de temps que això ho penso, moltíssim, més del que es podria esperar i m'emprenya molt perquè esitc lligada de mans i peus i no hi puc fer res. Ni tan sols dir: em sembla que... No ho puc dir perquè no tinc motius per pensar-ho. Però que no tingui motius no vol dir que no tingui raó. Avui, però, he pensat en una persona: "no se n'adona" i això m'ha fet pensar en això altre. I al final, potser, només tinc raó a mitges: No se n'adona. Però, per la resta, m'estranyaria molt no tenir raó. Encara que no tinc proves i encara que molts pensarien no sé què si els ho expliqués.

Si tinc raó, hi ha alguna cosa que falla i que falla molt. No ho entenc. No ho entenc. Quin és el teu lloc? El temps acaba posant a les persones al seu lloc? Però quan succeeix això? No entenc res. Per això, m'emprenyo. Suposo que darrera una persona emprenyada hi ha una persona trista, però potser, també, hi ha una persona que no entén res, no ho sé.

Malsons

Abans d'aixecar-me per escriure aquest post, em quedo mirant el despertador. El despertador que té com a única funció marcar l'hora. Em desperta el mòbil.

Juraria que l'agulla que marca els segons ha anat enrere. Hi ha anat. És com si s'hagués quedat encallada i hagués d'anar enrere per sortir d'un clot imaginari als meus ulls. Finalment, se n'ha sortit. No és el primer cop que veig que l'agulla dels segons fa alguna cosa semblant. Sembla estrany! Com pot anar a l'hora? Potser se li estan acabant les piles. No recordo l'últim cop que les vaig canviar, podria ser, però em sembla.
Segueixo mirant el rellotge. Espero que l'agulla doni una volta sencera per si fa el mateix. Cap volta és igual i no ho entenc però cap segon tampoc. De vegades, l'agulla es queda encallada movent-se, però sense avançar, altres, amb un sol salt salta diversos espais minúsculs de segons. Depèn de si està en una baixada o una pujada. Sí, quan passa per allà torna a fer una cosa semblant, però no igual.
Finalment, m'aixeco i agafo el portàtil. He de parlar del meu malson. El malson que sé que no explicaré perquè el sol fet d'haver-lo tingut em fa sentir culpable. El malson que voldria oblidar, però escric sobre el despertador i el meu malson deixa de tenir importància. Com ja em deia abans de posar-me a escriure, només, ha sigut una estranya associació d'idees del meu subconscient. El meu pare no era així, però es veu que el meu subconscient no té consciència (mai millor dit) del que és cert i el que és fals. Tot plegat, tot plegat, no té importància. No explicaré el meu somni de cap de les maneres per molt que em diguessin que serveix per oblidar-me'n. No ho faré, me'n sento culpable. Però les agulles del despertador s'han convertit en un tema més important sobre el què escriure.

PS a les 15:30: El misteri de l'agulla dels segons s'ha resolt. Com és que no hi havia caigut si era tant evident? Umm... em sento burra :p Res, l'agulla dels segons no deu estar ben collada per això fa això, però les altres dues agulles marquen l'hora bé! El moviment de les altres dues agulles no depèn del moviment de l'agulla dels segons, òbviament, sinó del mecanisme intern del rellotge.
Em serveix d'excusa per no haver-me'n adonat abans ser de "lletres"?

Grr...

Estic emprenyada. Però el pitjor de tot és que no tinc motius per estar emprenyada.

Oh! Sí, podria dir que estic emprenyada pel comentaris d'una persona a primera hora de la tarda. Però, ja ho sabia, ja sabia que allò no era una preocupació sincera per... sinó, una preocupació per... bé, per una altra cosa. Com fa temps quan va dir allò que podia ser crònic! Au, va!

He estat apunt de dir-li doncs si m'arribes a veure quan m'he llevat, t'esgarrifes. Tio! No n'hi ha per tant! I... Buf! Com més va més em costa!

Després, però la cosa s'ha calmat. Però s'ha produït una situació ben ridícula i, de sobte, m'he sentit protagonista d'un anunci, però sense arbre i sense d'altres coses... Per favor, ridícul, ridícul. La propera vegada potser sí que diré: me'n vaig! Perquè allò de crònic encara pot tornar sortir... Joder! No em fotis em preocupacions que no tinc!
Però no, no és això. Ara, m'he desfogat, però gaire, el que és gaire, no em preocupa. En segones quines circumstàncies em sorprenc a mi mateixa i aplico tranquil·lament allò de m'entra per una orella (en concret l'esquerra) i em surt per l'altra (la dreta, és clar).
La meva emprenyada no té motius i això em preocupa perquè vol dir que hi ha raons de pes darrera. No sé, em puc emprenyar perquè un cotxe se m'ha posat al mig del pas o perquè m'han dit no sé què. Però el del cotxe, no té res en contra meu i el que m'ha dit no sé què que m'ha sentat malament pot, simplement, tenir un mal dia. Però això... quan no hi ha motius, és que hi ha raons encara que, ara, no les sàpiga veure (o sí que les sé veure, però no les vull dir). I les raons em preocupen i molt!

Deixar-se portar...

Ahir, tornava en cotxe i de sobte, de sobte, vaig tenir una certesa. No sé perquè, però ara ja no hi és. A més a més, puc comptar les vegades que he tingut la certesa en aquest sentit, però no en l'altre. De les altres, no en prenc nota mental.
Però, a part, de la certesa (que ja no em serveix) vaig veure una cosa: temps. Confiar en que la vida farà el seu curs i em portarà el que m'hagi de portar. Deixar-me anar i confiar en la vida i punt. Confiar, creure... Suposo que això és creure. Creure és pensar que al capdavall tot és en fi de bé. Bé, o no, no volia fer cap discurs en aquest sentit i no el faré.
Com a bona Cranc, de vegades, sóc hipocondríaca. Només, de vegades, en això no sóc Cranc al 100%. Però, clar, com tothom deu saber a hores d'ara, tinc un bon constipat. I això, ho relaciono amb allò altre. Tots ho sabem. Els refredats es curen sols. De fet, pel que tinc entès, alguns medicaments per alleugerir-ne els símptomes són més un destorb per la curació ràpida que altra cosa. O sigui, que realment, no puc fer res que em curi el refredat. Puc donar suport logístic (la paraula segur que no és aquesta però em feia gràcia fer-la servir :p) al meu cos perquè es curi més ràpid, però bàsicament, he de confiar en que ell sol ho farà (bé, ara parlo com si el meu cos i jo no fòssim el mateix, però no sé com explicar-ho si no). Confiar en que tot anirà bé i donar temps. Em sembla que és el que em toca fer.