Vas jugar amb mi. Vas jugar amb els meus sentiments. Creus que et vas comportar de forma correcta? Tal com em van dir, no es fan proves amb algú vulnerable. No se'n fan i tu sabies perfectament que jo n'era. Et vas aprofitar de la meva vulnerabilitat. No, no et vas enamorar d'ella, vas veure en ella un blanc fàcil.
Com allò que em vas dir... Suport? Què suport ni què hòsties, si em vas dir cada cosa que déu n'hi do. Perquè no et deixi de.... Serà possible? Com podies dir-me això. Com si ho fessis per això. Et penses que em vas enganyar? Buf! Si et veiessis amb els meus ulls!
Sé que aquest post no l'hauria de publicar. Ho sé. Però és que hi ha dies que em venen ganes d'enviar-ho tot a pastar fang. Com tot aquell secretisme! Au! Va! Clar que el millor, és que no vaig dir res ni tan sols després, per un sentiment de fidelitat mal entès que fins i tot, jo sabia que era mal entès, però no podia fer altra cosa.
Saps què? Encara, t'he hagut de defensar algun cop! Sí, ho he fet i sé que és el que havia de fer. No, no ho he fet per tu. Ho he fet per una altra persona i perquè és el que havia de fer.
Vaig passar molt de temps sense criticar-te. Encara que els altres ho fessin, jo no ho feia. No hi ha més cec que aquell que no hi vol veure ni més sord que aquell que no hi vol sentir. Però, ara, en fi... ara prefereixo no perdre el temps parlant de tu. No saps com m'agradaria no perdre cap més segon de la meva vida pensant o parlant de tu? Tu no en vas perdre gaires amb mi. No sé perquè jo n'he de perdre amb tu. Em faig ràbia a mi mateixa.
No es mereix ni un segon més ni una llàgrima més. Aquest post és lleig, ho sé. Vaig pensar escriure't tal com vaig fer fa mols anys amb una altra persona. Aquell cop, desitjava una resposta, però avui no en vull i no vull córrer el risc que em responguis. Tampoc, vull que creguis que encara perdo el temps en tu. No t'ho vals. No t'escric.
PS: Dos posts seguits sense permetre comentaris. M'hauria de caure la cara de vergonya de publicar aquest post, però un cop vaig necessitar escriure una carta per passar full definitivament. Avui, necessito escriure un post i si no el publico, no en tindré prou.
Com allò que em vas dir... Suport? Què suport ni què hòsties, si em vas dir cada cosa que déu n'hi do. Perquè no et deixi de.... Serà possible? Com podies dir-me això. Com si ho fessis per això. Et penses que em vas enganyar? Buf! Si et veiessis amb els meus ulls!
Sé que aquest post no l'hauria de publicar. Ho sé. Però és que hi ha dies que em venen ganes d'enviar-ho tot a pastar fang. Com tot aquell secretisme! Au! Va! Clar que el millor, és que no vaig dir res ni tan sols després, per un sentiment de fidelitat mal entès que fins i tot, jo sabia que era mal entès, però no podia fer altra cosa.
Saps què? Encara, t'he hagut de defensar algun cop! Sí, ho he fet i sé que és el que havia de fer. No, no ho he fet per tu. Ho he fet per una altra persona i perquè és el que havia de fer.
Vaig passar molt de temps sense criticar-te. Encara que els altres ho fessin, jo no ho feia. No hi ha més cec que aquell que no hi vol veure ni més sord que aquell que no hi vol sentir. Però, ara, en fi... ara prefereixo no perdre el temps parlant de tu. No saps com m'agradaria no perdre cap més segon de la meva vida pensant o parlant de tu? Tu no en vas perdre gaires amb mi. No sé perquè jo n'he de perdre amb tu. Em faig ràbia a mi mateixa.
No es mereix ni un segon més ni una llàgrima més. Aquest post és lleig, ho sé. Vaig pensar escriure't tal com vaig fer fa mols anys amb una altra persona. Aquell cop, desitjava una resposta, però avui no en vull i no vull córrer el risc que em responguis. Tampoc, vull que creguis que encara perdo el temps en tu. No t'ho vals. No t'escric.
PS: Dos posts seguits sense permetre comentaris. M'hauria de caure la cara de vergonya de publicar aquest post, però un cop vaig necessitar escriure una carta per passar full definitivament. Avui, necessito escriure un post i si no el publico, no en tindré prou.
Escrits
